Hi ha pel•lícules que em fascinen fins arribar a obsessionar-me. Paris, Texas n’és una. Si algun dia tinc la impressió que amb paraules puc acostar-me al secret d’aquest film sense putinejar-lo, potser m’animi a intentar escriure aquesta entrada.
Deixo simplement algunes pistes en forma d’imatges i etiquetes.
I per a qui no l’hagi vist afegeixo, a banda de l’imperatiu estètic i moral de contemplar aquesta peça magistral de la història del cinema, el meu reconeixement un cop més a Ry Cooder, que mostra la seva mestria embolcallant amb una banda sonora absolutament frapant la delicada obra de Wim Wenders.
Si tens ànima i mires la pel•lícula, Paris, Texas hi romandrà per sempre. Heus ací la meva declaració d’amor immortal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada